Com si fossin independents...
JUAN JOSÉ LÓPEZ BURNIOL / NOTARI (del diari Avui de 050909)
Fa temps que defenso la idea que aquest tros de terra que uns coneixen com a Espanya i altres com a Estat espanyol tan sols es pot articular políticament de quatre maneres: 1. Com un Estat unitari i centralista. 2. Com un Estat federal, simètric pel que fa al tipus de relació entre les comunitats autònomes i el govern central, i asimètric pel que fa la contingut de les seves respectives competències, perquè també son asimètrics els pressupostos -històrics i culturals- de què parteixen les diferents comunitats. 3. Com una confederació entre diferents Estats. 4. Com diferents Estats independents. I afegeixo que, d'aquestes quatre possibilitats teòriques, tan sols dues son possibles.
L'ESTAT UNITARI I CENTRALISTA no es va poder bastir a Espanya al seu moment, amb la revolució burgesa, per la debilitat d'aquesta. L'Estat lliberal espanyol no va ser capaç d'assolir ni la unitat de caixa -Navarra i les tres províncies basques sempre han tingut caixa pròpia (concert)- ni la unitat de dret civil -Catalunya, Aragó, Balears, Navarra, Biscaia i Àlaba, i Galícia han conservat el seu dret propi-. El model francès va ser inassequible: França ha estat feta pels reis -les fronteres naturals- i pel París revolucionari que es va imposar a la resta del país -la República laica, unitària i centralista-. Madrid no era París. I si llavors no va ser possible un Estat espanyol unitari i centralista, encara ho és menys ara.
LA CONFEDERACIÓ, IMPULSADA PER CATALUNYA, tampoc és viable. I no per cap raó conceptual. Tal vegada seria la fórmula que més s'avindria amb la realitat dels fets; però, tenint en compte l'extraordinari efecte mimètic que Catalunya provoca en tot Espanya, la relació confederal que conquerís Catalunya seria immediatament reivindicada per Aragó, Balears, València, Andalusia... I no hi ha Estat que aguanti mitja dotzena, o més, de relacions bilaterals. L'Estat esclataria.
QUEDEN, PER TANT, TAN SOLS DOS CAMINS: l'Estat federal -simètric pel que fa a l'estructura i asimètric pel que fa al contingut competencial-, i la coexistència de diferents Estats independents -es a dir, el reconeixement del dret de autodeterminació. Aquesta és la meva tesi: l'única disjuntiva realista està avui entre federalisme o autodeterminació. Amb el benentès que no es tracta que m'hagi fet independentista, sinó que reconec a Catalunya el dret a marxar si no accepta la fórmula -que està per veure que arribi a oferir-se-li- d'integrar-se en un Estat federal estructurat en els termes apuntats.
DIT AIXÒ, PENSAVA QUE HAVIA ESGOTAT les formes d'afrontar el tema de les relacions Espanya-Catalunya, però m'equivocava. Hi ha un cinquè camí: el de viure com si es fos independent sense ser-ho. Me'n vaig adonar al mig d'una conversa amb un amic gironí, arrelat des de fa anys a Barcelona i que pertany a una família molt ampla. "Molts dels meus nombrosos nebots -em va dir-, no és que siguin independentistes, és que viuen com si fossin independents". Superat un lleu desconcert inicial, ho vaig entendre. De fet, és tracta d'una posició molt difosa, que descansa en una idea axial: res de positiu pot venir d'Espanya, que tan sols és vista com un pou sense fons, causant del drenatge incessant de recursos que pateix Catalunya. I, a partir d'aquí, se'n treuen les conseqüències: no és possible cap projecte compartit amb Espanya; tan sols compten els interessos de Catalunya; l'àmbit de referència de Catalunya és Europa i el món...
CAP CRÍTICA EM TOCA FER a aquest plantejament. Cadascú pensa el que vol. Tan sols vull reflexionar sobre el rerefons que pot donar sentit a aquest viure com si es fos independent sense ser-ho. Hi ha dues possibilitats:
1. VIURE COM SI ES FOS INDEPENDENT sense ser-ho, amb l'esperança que la independència de Catalunya caigui com una fruita madura. Primer seria la desafecció sentimental, després vindria el divorci polític -ja no hi hauria cap projecte compartit amb Espanya, sinó tan sols una carcassa estatal buida de contingut real-. Mentrestant s'esgarraparien totes les competències que es pogués, fins que, al final, s'arribaria a la independència d'una forma tan inexorable com natural, tan inevitable com pacífica.
2. VIURE COM SI ES FOS INDEPENDENT sense ser-ho i passant de tota altra qüestió, com una fórmula còmoda i presentable d'eludir el gran problema a resoldre: què és el que vol Catalunya en el seu conjunt -Catalunya tota-, i, segons quin sigui el seu objectiu, si està disposada a adoptar les decisions que calguin per assolir-lo, encara que siguin feixugues i de resultat incert.
NO TINC RES A DIR DEL PRIMER POSICIONAMENT: sobre si és realista o fruit tan sols dels bons desitjos. Em sento incapaç de fer profecies, si bé tinc molt assumit que tots -les persones i els pobles- som sempre fills dels nostres propis actes, raó per la qual -moltes vegades- deixar al pas del temps la resolució dels problemes no és més que una manifestació d'eterna adolescència, per no dir d'impotència. En canvi, sí que trobo inacceptable el segon plantejament, que és -per a mi- el resultat d'una barreja entre la frivolitat més estèril i la fatxenderia més buida, antesala sempre -i hi ha exemples no massa llunyans- del ridícul més espantós.
EN QUALSEVOL CAS, VIURE com si es fos independent sense ser-ho comporta un risc: no estàs ni a la sala de màquines del teu vaixell -perquè no en tens-, ni a la del vaixell en què viatges -encara que no t'agradi-, raó per la qual no comptes a l'hora de decidir el rumb. Aquesta situació no es pot mantenir. Abans o després, Catalunya s'haurà de plantejar a on vol estar. Però d'això en parlaré un altre dia."
Bienvenido a mi blog, a mi casa, que es la tuya. Aquí iré poniendo cosas que me gusten de las que vea por ahí, o "vomitando" lo que a mí me salga de las tripas, o de las meninges, como le sale a esa simpática calabaza, y que no tiene que ser necesariamente ofensivo....
3 comentarios
Jose Antonio
No te quemes porque al final lo que hace Cataluña es lo mismo que hace Camps en Valencia o Esperanza en Madrid, es decir, lo que les sale de los c...
Me hace gracia que se hable de Cataluña y el País Vasco como si fueran los radicales independentistas (la peste para España) y sólo hay que ver el feudo de Fabra para darse cuenta de que aquello es la Edad Media, al menos Cataluña es cosmopolita, no una realidad en blanco y negro.
Petons
28 sep 2009 | 11:27 PM
La verdad es que hace un poco de análisis y exposición de la situación. Al menos el tio ha pensado y elaborado un discurso en un tema un tanto complejo y que hace que vivamos situaciones algo esquizofrénicas.
29 sep 2009 | 07:34 PM
Es verdad que este tío hace un sesudo análisis de posibilidades y, de paso aclara, o lo intenta, algunas empanadas mentales que persisten en radicalillos de tres el cuerto de ambos lados de las tricheras.
La conclusión que yo saco es que las posturas de un determinado porcentaje de gente de un lado y de otro, de los apostados en una u otra trinchera, son inasequibles al desaliento, nada flexibles, carne de encontronazos. Como siempre, ya lo hemos vivido muchas veces a lo largo de la historia. Y como siempre, si los que no estamos en ninguna trinchera no lo evitamos, acabamos todos a hostias.
No conozco ningún país al que se le haya concedido la independencia pacíficamente, habría que buscar mucho para conseguir algún ejemplo, y si tiene que haber hostias no quiere que ahí esté mi gente, ni mi gente de aquí, ni mi gente de allí. Mucho menos cuando es posible una solución, una solución en forma de una España federada que, bien dialogada y planteada, contentaría a unos y a otros. O debería.
La mayoría de la gente de Catalunya, por un lado, y del resto de España por otro, estarían de acuerdo en esa España federal que cubrirían las perspectivas más exigentes de los que quieren autogestión de las diferentes países que componen España y de los que se niegan a que sea así. Sólo una minoría carpetovetónica española y aproximadamente un quince por ciento catalán, no estarían nunca de acuerdo con nada que se parezca a un acuerdo federal, por bueno que sea.....Los unos no estarían de acuerdo en "conceder" nada y los otros no querrían nada más que independencia.
Está claro, pues. Luchemos por la España Federal y no nos dejemos arrastras por una minoría compuesta por las dos tricheras, la carpetovetónica castellana y la de la barretina enroscada. Esos dos grupos, insisto que minoritario, han sido los causantes a lo largo de la historia del derramamiento de mucha sangre y demasiados problemas y enfrentamientos que a nadie beneficia con este visceral tema como eje.
Eso sí, que todo dios sepa las posibilidades, lo que significarían las distintas situaciones, la independencia, la España federal, simétrico o asimétrico, el propio estado unitario que no pocos, incluso en la propia Catalunya, se niegan a abandonar y sepa lo que está en juego con cada uno de ellos que conozco a gente, analfabeta política en ocasiones, que se radicaliza dando palos de ciegos y no tiene ni puta idea de lo que dice. Eso sí: Por culo da a distro u siniestro con la alegría que sólo los ignorantes ostentan. Por eso he pusto ese planteamiento del autor del artículo de este post.
Lo que también pienso es que, mientras los que no renuncian a sus radicales posturas salgan a la calle dispuesto a todo como hicieron alguna vez los convencidos de la independenciatodos en los paises en los que el pueblo decidió independizarse de sus opresores, muchas veces sin conseguirlo, que no nos estén dando la vara a todos sus amigos y deudos con la murga de sus reivindicaciones de salón, joder, que todos tenemos corazoncito y vísceras y parece que sólo les esté permitido usarlos, ellos se lo autoconceden, a ese quince por ciento de palizas de aquí y de allá...
Son minoría los que están en sendas trincheras, en uno y otro lado, pero tienen todos una moral digna de mejores causas. Y no desaprovechan ninguna ocasión para hacer ruído, mucho ruído, demasiado ruído..WSi consiguen imponer sus radicales posturas, si consiguen el enfrentamiento violento, si un día hay heridos, algún muerto, en una de esas manifestaciones de patrioterismo radicales, ya te digo, aquí y allá, se puede armar una bien gorda...Veremos dónde se meten después lo que ahora no paran de dar por el culo con sus desinformadas posturas del "todo o nada."
29 sep 2009 | 11:55 PM
Los comentarios están cerrados